Som a les portes d’una nova Diada i aviat tornarà el debat de si és necessari més samarretes de colors o no, de si cal més performance o no.
Sovint veig canals de Telegram i perfils de Twitter que fan bullir l’olla dient que donem respostes contundents als atacs que ens fan, que ens deixem de lliris, de samarretes de colors i passem a l’acció.
Però a part d’això, de fer missatges dient tot el que podríem o no podríem fer, hi ha alguna proposta més? Una proposta efectiva i viable que no sigui fer volar coloms.
I quan dic una proposta vull dir de començar-la a fer de veritat, no fer un simple escrit dient “el que faríeu si…”.
I no ho dic perquè ara se’m tiri tota la cavalleria a sobre, tot el contrari, ho dic perquè potser estem perdent potencial i podem endreçar d’alguna manera tot aquest espai.
O potser és que no convé i ja ens està bé fer piulades i articles cremant-ho tot?
És curiós veure periodistes de diaris digitals i tertulians de televisió (o almenys així es fan dir), que segurament a molts ens venen noms al cap ara mateix, que parlen i critiquen constantment de processisme, però tots els seus articles i tertúlies són per criticar el procés. Qui són els processistes?
D’acord, crec que tots som conscients que les mobilitzacions que tots els anys han estat dedicades a la independència, en els darrers anys s’han centrat els esforços en el suport als presos i preses polítiques, exiliats, exiliades i encausats i encausades. Però realment som conscients dels efectes que ha tingut la repressió? Crec que aquí està la clau de la situació actual. La repressió ha fet el seu efecte, ha aconseguit l’únic objectiu que tenia; desunir els reprimits.
I mentre un gran sector, decideix no mobilitzar-se més per la poca contundència de les accions, una gran majoria ha mantingut la flama encesa amb la mobilització constant al carrer.
I la darrera reflexió és: És això pel que lluitàvem l’1 d’octubre?
Aquell dia que ens miràvem als ulls i no ens demanàvem de quins colors érem o no érem? Aquell dia que no ens importava a qui votéssim? Aquell dia que l’únic important era que estàvem tots units pel mateix objectiu?
Doncs potser ha arribat el moment de combatre la repressió de la mateixa manera que vam guanyar l’1 d’octubre. De la mateixa manera que vam desafiar l’estat el 3 d’octubre. De l’única manera que guanyarem definitivament el pols amb l’estat.
Amb la nostra arma més eficaç i que va quedar clarament provada davant les urnes.
La unitat. Partits, entitats i societat civil.
Unitat.
Activista polític i social conegut com a Joan BonaNit.
Autor del llibre Història d’un crit.
Responsable d’organització de Junts per Catalunya a la Catalunya Central.
Ferm defensor de la unitat i membre del Consell per la República Catalana.
Tens raó Joan ens hem d’unir ara més que mai i no fer-nos crítiques a nosaltres mateixos que es el que volen.
Pensó igual que tu ara es l’hora d’anar junts contre l’estat opresor i no dividir’nos nosaltres que es el que volen!!!! Unitat